Recent film de la cinematografia xilena on es repeteix
l’historia mil vegades repetida, de qui per amagar una tendència condemnada per
la moral al us del moment, pren una decisió equivocada que li reportarà un
patiment constant per la resta de la seva vida.
No hi ha pitjor calvari que fingir el que no sents i
amagar el que la teva naturalesa et demana sota una capa protectora de aparences
i falsedats, tinc contacte constant amb dotzenes de casos similars que també
podrien ser tema de pel·lícula com el que aquí viu el jove arquitecte atrapat
entre dos móns.
El director ha pres la via intermèdia de no jutjar ni
penalitzar, encara que sí que hi ha un culpable, el que per no encarar-se a la
seva autentica realitat dona un patiment innecessari a dues persones innocents,
una dona i un fill.
A la fi de la pel·lícula no hi ha cap conclusió ni resolució
a tot el que ens ha mostrat durant tota la filmació, potser és millor així, de
segur és con quasi tots els humans que estan en la mateixa problemàtica i que
segueixen pel camí fictici que van triar en un moment inicial en l’iniciar de
la vida, el que pensin a la fi del camí, això ja són figues d’un altre paner.
