El meu comentari d’avui, serà nomes un mig comentari
ja que nomes he vist mitja obra, al descans he decidit anar a casa a sopar, m’avorria
de escoltar frases fetes i llocs comuns, escoltats mil i una vegades.
Estic ja fart de la vaga dels tramvies del 51, de
falangistes, de las cartilles de racionament i de Roberto Alcazar i Pedrín,
engaltats a dojo per situar al pacient espectador dins la funesta època que l’autor,
coneix de referències ja que va tenir la sort d’obrir els ulls al mon per els
Jocs Olímpics de Barcelona.
Desgraciadament si això no ho has viscut, la crua post
guerra, o ets un mestre com Marsé, o Terenci o ets un geni de la investigació,
mai de la vida et pot sortir veraç i sincer.
El despropòsit d’un caríssim decorat en que els
personatges es relacionen en converses de caire íntim a quinze metros de
distancia l’un de l’altre, un vestuari, nou polit i en el cas del mestre podria
estar en el aparador del Zara a la tardor del 2016, només fa que allunyar-te de
la misèria barcelonina dels barris en aquells anys del tot oblidables.
També em fa mal cor el veure com la Generalitat es
gasta aquesta enorme quantitat de diners en segons quines obres escollides amb autors i
actors quasi sempre habituals i recurrents i per l’altra banda no hi ha diners
per moltes sales de petit format en que les obres es representen en càmera
negra, un llençol vell y un parell de cadires, totalment injust.
PS.
Si Emilio, sí, la manguera con que el ‘Germà’ riega el
supuesto jardín es de Leroy Merlin o del Bauhaus de plástico fosforescente y
riego por aspersor.
1 comentari:
No cal haver nascut en una època per saber-la dramatitzar. Només cal talent i documentació. Jo també estic cansada de les coses que dius però penso que hi ha gent, molt més jove, que té dret a la seva versió d'aquells fets encara recents pel que fa la Història. Altra cosa pot ser que els diàlegs estiguin plens de tòpics i t'empenyin a marxar cap a casa. Bon profit.
Publica un comentari a l'entrada