Confesso el meu desconeixement d’aquest tipus de
musica barroca i he de dir que aquest Achimdanke arqueòlogic m’ha fet pensar
molt mentre escoltava les tres llargues hores de musica d’aquesta desconeguda
opera.
Si el segle XVII es símbol i referència en quasi totes
les arts no comprenc com en apartat musica operística va quedar tan encaixonat
i encotillat sense que els seus paràmetres hagin traspassat la frontera del
temps.
Fent un ràpid repàs a la historia de les arts d’aquest
segle podem trobar en pintura noms rutilants com Rembrandt, Murillo, Velazquez,
Caravaggio o Rubens, en el apartat arquitectura i poso Borromini, Wren,
Chuirriguera o Le Notre i en de escultura Bernini o els espanyols Juan de Mena,
Martinez Montañes o Gregorio Fernandez, cada un d’aquests noms son punta de piràmide
de valors mai igualats.
En canvi en el apartat musical, aquells llargs
recitatius pesen com una llosa sobre els escoltadors dels segle XXI, o al menys
en la gran majoria dels aficionats a l’opera a jutjar per les poques
representacions que es fan arreu d’aquest gènere.
El Palais Garnier guarneix amb tota mena de fantasies
la funció per fer-la més atraient, canvis de vestuari d’arriscat diseny,
joventut mig nua, elements decoratius quasi de Zara Home, banys d’or líquid del
protagonista a la vista del públic, etc. tot això interpretat per unes veus
molt interessats i atractives ja que la sorpresa auditiva d’escoltar als contratenors
sempre m’atrau.