Un espectacle que difícilment el podré oblidar ja que
potser és el que més dolor i ràbia m’ha produït en tota la meva llarga vida d’espectador
al contemplar aquelles sis criaturetes de 17 anys arrencades del bressol i portades a morir sense miraments a cruenta
batalla de l’Ebre.
Pasqual pren partit, és posiciona i et fa entrar en la
pell i l’anima de cadascú dels sis xicots de la quinta del biberó i et fa
sentir el que ells senten, les seves tendres ànsies de vida així com els seus
patiments, víctimes i titelles de tot un entramat polític d’infinita crueltat.
Hi ha tant que dir del que he sentit en aquesta sala
de Teatre Lliure, bona part del temps entre llàgrimes, que podria escriure línees
i línees i encara em quedaria curt, només afegiré un moltes gracies Lluis
Pasqual per ser com ets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada