El Wagner més gloriós en aquest Achimdanke ja que
Simon Rattle embolica tot el conjunt d’emocions en un sol farcell el de la
perfecció sublim.
Quin goig escoltar unes veus que ho donen tot i més,
segurament subjugades per el carisma i la autoritat d’aquest geni de la música
i si a sobre ens trobem en que tots els intèrprets fan una actuació teatral de
absoluta divinitat el plaer és ja al límit de les percepcions humanes.
Un director de escena que ha donat el color just a
tota la funció, el gris plom que amalgama totes les torbes passions.
Una sort ha estat el de no tenir la traducció de les
paraules cantades, llavors fa que lligui completament el que els eminents
cantants interpreten sobre aquella musica que mai s’atura i un decorat en que
tot funciona a la perfecció, quina enveja de teatre d’òpera, doncs sí, m’agrada
que la Isolda fumi a la coberta del vaixell i que el Kurwenal ho faci el
cantant més tatuat del món i els ensenyi.
Mai he vist un Tristan und Isolde millor o que m’hagi
emocionat tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada