by
Peter van der Lint 06/09/2019
L' Opera Nacional Holandesa va iniciar la temporada amb un èxit directe. Amb passió calenta, traïció, gelosia, assassinat. O no?
L'escena més famosa de l'òpera "Pagliacci" de Ruggero és la que Canio intercanvia la seva roba habitual amb un vestit de pallassos. Acaba de descobrir que la seva dona Nedda li és infidel, però encara ha de portar-la a l'escenari per "interpretar" una petita cosa còmica sobre l'adulteri entremaliat i divertit. Durant aquest canvi, Canio canta l'ària de les àries, amb totes aquestes delicioses, sobre les cançons del tenor superior "Riiiiidi, Pagliaccio" - "Riu, pallasso, pel dolor que us menja al cor".
Brandon Jovanovich la va cantar descarnadora des dels seus dits dels peus. La passió desprenent que se'n va fer ressò era gairebé insuportable. I cridaner: aquest pallasso no va canviar el seu cafè ordinari per una disfressa de pallasso, sinó pel seu mateix cafè normal.
Què és real?
En la nova producció de l'Opera nacional holandesa, el director Robert Carsen va jugar amb el teatre-en-teatre en aquesta òpera amb enginy i verb. Què és real, què no? Els personatges encara veuen la línia divisòria amb el seu propi jo? I quan deixem que el públic es deixi portar amb aquesta il•lusió? És una il•lusió?
Carsen va multiplicar el nombre d'obertures d'escenari, creant un immens efecte més sec. Era un majorista amb diversos telons que s'obrien i es tancaven, amb les pantalles de foc caient de la torre escènica. Va treballar intel•ligentment amb miralls, de sobte apareixent els membres del cor que s'asseien entre el públic, amb desenes de taules de maquillatge. I, també, amb aquells vestits fantàstics que no eren disfresses de luxe, sinó una vegada i una altra amb els mateixos cafès habituals quotidians.
L'exitosa obra de Leoncavallo des del 1892 es va fusionar aviat amb la peça de dos anys, igualment reeixida, de Cavalleria rusticans, de dos anys de Pietro Mascagni. Els dos operaris van fer un viatge triomfant arreu del món com a prototips del que molts han associat des de l'òpera italiana: passió calenta, traïció, religió, gelosia, assassinat.
Per fer que el seu concepte funcioni de manera òptima, Carsen va revertir l'ordre de les òperes, que, per cert, va ser una vegada ideat per un empresari. "Pagliacci" comença amb un pròleg cantat en què es canta magistralment la separació de la realitat i la il•lusió: "L'autor va escriure amb llàgrimes reals, i els seus sanglots fan el ritme".
Dir molt sobre aquest muntatge enginyós seria l'efecte divertit i sorpresa per a aquells que encara vulguin veure -i segur que ho seria! - mal perseguit. Carsen situa les dues òperes a la companyia d'òpera, que proporciona una doble capa addicional. Per exemple, Carsen presenta el famós himne de Pasqua de "Cavalleria rusticana" com a assaig del cor. En aquesta escena, el director va afegir un altre gran efecte meta: Ching-Lien Wu, director del Cor de l' Operapera Nacional en la vida quotidiana, "interpreta" el paper de director coral aquí. A Santuzza no se li permet cantar en aquest cor.
Les dues òperes tenen la mateixa estructura: dues parts amb un intermezzo orquestral pel mig. Carsen explota aquesta possibilitat de mirall amb el màxim efecte. El teló es tanca a "Pagliacci". Abans s'asseu el derrotat Canio, que es pinta. A "Cavalleria rusticana" en aquell moment la pantalla del foc baixa. Abans és el Santuzza derrotat. Canio i Santuzza es mantenen vius al final, però tots dos perden als seus éssers estimats, amb una gelosia cega com el motor destructiu de les seves accions.
I hi ha una altra reflexió meravellosa concebuda. Quan comença "Cavalleria rusticana", el teló s'eleva per revelar la imatge final "congelada" de "Pagliacci". Com si tothom estigués parat i s'allotjava durant el descans.
Els membres del cor que van estar a les tres primeres files del saló abans de la pausa són ara a l'escenari. Els seus seients buits de la sala ara són ocupats per un centenar de joves, que primer van veure 'Pagliacci' en una pantalla del vestíbul, i de sobte s'asseuen amb els nassos a sobre del drama a la Cavalleria rusticana. Concebut per a interessar els joves en el gènere d'òpera.
Hi ha molt més a contar sobre aquesta "real" escenificació de Carsen, que tradicionalment ha ideat amb el seu dramaturg permanent Ian Burton. El llibre del programa inclou fotografies i cites de fabricants de teatre famosos: Pirandello, Stanislavski, Brecht, Strasberg, Artaud, Brook, Berghaus, Bausch i Mnouchkine.
Fonts d'inspiració i innovadors teatrals, que tenien molt a dir sobre fer-creure i il•lusió. Aquesta meravellosa actuació tracta sobre la seva recerca.
L'Orquestra Filharmònica holandesa tocava a la caixa amb una resplendor italiana que rarament se sentia. El que ha substituït Lorenzo Viotti aquí en poc temps és el formidable.
VIDEO - I PAGLIACCI - 2019 - 9/10 - Amsterdam - Lorenzo Viotti, Robert Carsen - BrandonJovanovich, Ailyn Pérez, Roman Burdenko, Mattia Olivieri
