der rosenkavalier

Zubin Mehta DIRIGEIX "Der Rosenkavalier" DE STRAUSS A l'Staatsoper de Berlín

Escrit per Alejandro Martínez
Publicat: 24 febrer 2020


L'últim vals. Cada vegada que escolto El cavaller de la rosa de Richard Strauss tinc la impressió que la seva música retrata l'última fogonada d'un món que s'apagava. Aquest món d'ahir (1941) de què parlava Stefan Zweig, tota una època que acabaria sepultada sota dues guerres mundials i l'esplendor començava a periclitar ja anys enrere. Estrenada el 1910, amb un impagable llibret d'Hugo von Hoffmannsthal, hi ha un atraient i rara brillantor crepuscular en aquesta música. I aquesta sensació d'un ocàs fascinant va trobar una acabadíssima traducció en mans de la Staatskapelle de Berlín.

El veterà mestre Zubin Mehta tornava a la fossa de la Staatsoper Unter den Linden per a aquesta nova producció, després d'haver vist forçat a renunciar a la reposició de Salome, per motius de salut. Si hi ha una música que el veterà mestre indi porti a les venes, gairebé com si li fos pròpia, aquesta és sens dubte la tradició vienesa. No en va es va formar allà, a Viena, de la mà de Hans Swarowsky, en les mateixes aules per on passarien Claudio Abbado o Daniel Barenboim, entre molts directors determinants en l'esdevenir de la clàssica durant la segona meitat de segle XX. Aquesta sang vienesa (Wiener Blut) es va deixar entreveure d'una manera fascinant amb el refinadíssim treball al capdavant d'aquest Rosenkavalier, que exhalava aquesta periclitada brillantor per tots els porus. Mehta havia dirigit ja aquesta partitura anteriorment en diverses ocasions (Florència, Milà) però m'atreveixo a dir que mai abans s'havia bolcat en ella amb tanta inspiració. Der Rosenkavalier bé podria dir-se que és l'últim vals d'una generació que es veia a si mateixa reflectida en els oripells del segle XVIII. I d'alguna manera Mehta s'ha atrevit a ballar, escollint uns temps arriscats i summament personals, no ja lents, sinó pausats, meditats. Aquest Cavaller de la rosa és profundament reflexiu, d'una bellesa extraordinària i fa justícia com pocs a la increïble orquestració de Richard Strauss.

 Encara que no posseeix el magnetisme i el carisma d'altres col•legues, Camilla Nylund és una soprano d'una elegància i seguretat irreprotxables. La seva veu neta i esmaltada és sens dubte idònia per a la part de la Mariscala, que afronta amb contenció i refinament. La seva distingida línia de cant i el seu esvelt fraseig redundaran una interpretació de molts quirats. Al seu costat la mezzosoprano canadenca Michèle Losier va encarnar a un Octavian molt solvent, de veu fàcil i ben timbrada, encara que una mica anònima per la naturalesa del seu instrument. Completant el trio protagonista de veus femenines, Nadine Serra va presentar una Sophie d'extraordinari brillantor vocal i de rebel personalitat, un punt capritxosa i un altre punt ingènua, en un equilibri perfecte per al caràcter d'aquest paper. El baró Ochs de Günther Groissböck és tota una creació, no ja per l'exercici vocal, que és molt més que notable, sinó per l'encertada caricatura del personatge que aconsegueix recrear sobre les taules, amb aquest accent tan marcat i aquestes maneres barroeres i vulgars. De la resta de l'elenc cal ressaltar la tasca de Atalla Ayan amb la ingrata part de l'tenor italià i la parella de intrigants, Annina i Valzacchi, encarnada respectivament per Katharina Kammerloher i Karl-Michael Ebner, així com el jove Andrés Moreno García com hostaler.




 


 TV - DER R0SENKAVALIER - 2020 - 9/10 - 3SAT - Staatsoper Berlin - Zubin Mehta, Andre Hellers - Michele losier, Camilla Nylund, Gunther Gaissbock, Nadine Sierra