El model de programa de ma que ha triat l’artista ja t’ho diu tot. Si aquest senyor fa uns anys fou una promesa que augurava quelcom diferent i nou dins l’avorrit panorama d’art a Catalunya ara ja puc dir que esta completament esgotat d’idees i de fets. Una exposició trista i lletja, pobre i que no recomanaria a ningú dels meus amics artístics. A l’època del Liceu incendiat, Perejaume, amb els seus paisatges fets amb marcs de quadres o butaques, va causar-me una agradable sorpresa, era innovador i sobre tot molt ben fet, i havia feina creativa i elaborada, allò fou un miratge, el que veig ara en aquesta exposició és repetitiu i res del que els surrealistes i dadaistes de fa quasi cent anys no ho haguessin dit llavors i sobre tot molt millor dit.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
perejaume
diumenge, 30 d’octubre del 2011
melancholia
El mateix que podem dir de Terrence Malik (The tree of life) i la seva discutida ultima pel·lícula es pot dir de la ultima de Lars von Trier. Desmesurada, pretensiosa, còsmica, i tremendament fascinant. Aquí amb l’afegitó de estar marejat mitja pel·lícula per culpa de la collonada de la càmera en ma del seu estil Dogma, que ja el podria anar deixant a banda. Pràcticament la totalitat dels protagonistes d’aquesta cinta haurien de anar agafant lloc a un hospital frenopàtic de reclusió semi perpetua degut al seu estat mental difícil d’entendre i de pair. Així i tot te’ls escoltes, te’ls mires i fins i tot et cauen be. Un film per fer feliç als crítics i poder-se lluir en els escrits, no posaran el que vaig llegir a les critiques d’aquest darrer divendres referint-se a la pel·lícula ‘Criadas y señoras’ ‘un film de dones i per a dones’, jo ja hi corro al instant, quan veig anuncis així per desintoxicar-me de tanta parida tipus Malik-Trier, què deu els perdoni.
divendres, 28 d’octubre del 2011
father of invention
Patètic és veure en Kevin Spacey fent el que pot en una pel·lícula tan pèssima i això que en te algunes a la llista de desastres fílmics. Envelleix el actor tan malament, a la manera ‘Berlusconi’ amb un tenyit de cabell color castanya gallega que fa plorar. També penós el veure la meva resistència pertinaç en visionar els 93 minuts de basòfila americana plena de moralina enganxifosa.
the help
És aquest film, un nou ‘color porpra’ que vint-i-cinc anys desprès torna per explicant-nos histories de ‘criades i senyores’ a les riberes del Mississippi en una època on ser negre i allí en aquell lloc, eren un dels pitjors dels mals de l’humanitat, lacres que es van explicant una a una en aquesta pel·lícula riu que sortida de la factoria Spielberg ens vol fer entendrir i ho aconsegueix , que per això, sí, té la ma trancada.
un fràgil equilibri
Per fi s’ha pogut veure a casa nostra la mítica obra de Albee ‘A delicate balance’ premi Pulitzer de 1967, ja era hora! El director Mario Gas ha brodat la feina com quasi sempre ho fa, per donar a aquesta filosòfica obra la llum que requeria i per això ningú millor que el conjunt interpretatiu que ha triat, la Novell esta incommensurable, mils de matisos en les seves llargues intervencions, la Renom no li queda curta i els esclats de tremendes vibracions escèniques quan les dues germanes s’esgarrapen de paraula, cultes i cruels paraules, no te preu. Un altre encert del Lliure d’en Pascual per haver convidat a Gas and Co.
dijous, 27 d’octubre del 2011
l'illusionniste
Un dels millors films d’animació que he vist mai, la qualitat del dibuix, el tempo (tan lluny de Disney), la musica i l contingut toquen l’excel·lència amb la punta dels dits. Sylvain Chomet, un geni, jove en la quarantena, tot en aquest film es producte seu (a la manera Charles Chaplin) hem de tenir-lo present per el que faci en el futur. No m’atreviria a recomanar aquest meravellós film a cap dels meus amics ja que el substrat de tota la obra d’art que es veu a la pantalla és molt trist, melangiós i nostàlgic. El guió es de Jacques Tati com tothom sap, del 1955 i Chomet l’agafa i en fa una cinta d’animació. La visió que Tati tenia de la nostra societat els anys 50s ja era d’un catastrofisme sense pal·liatius, l’amargor que et deixen les seves imatges em perduraran per molt temps.
thank you satan
El tema d’avui era Leo Ferré, és el que ha triat la dúctil veu seductora d’Ester Formosa per presentar-se en el Lliure, invitació que ha agraït expressament dins el recital. De Leo Ferré sempre s’ha dit que no saps mai on comença el music i on acaba el poeta i al contrari, el mateix és pot aplicar a Ester Formosa perquè costa situar-la en les fràgils fronteres que hi ha entre la cantant i la actriu, tots els parlaments que fa per introduir les cançons són una delícia el escoltar-los i se’t fan curts i més en voldries. Ferré és difícil d’escoltar en llengua francesa per la seva complicada i rica sintaxi, el tenir-los traduïts al català es una avantatja d’agrair, encara que tota l’estona tens en ment el dolorós crit del cantant francès, enfrontat aquí a la veu més llunyana a la que podries imaginar, una veu dolça, tendre, irònica... les propines de Feliu Formosa i cançoner popular napolità foren molt aconseguides per deixar el millor regust al paladar ben acostumat.
dimecres, 26 d’octubre del 2011
la proie
Un fil d’acció sense deixar respir, un film de factura impecable com molts del que es roden a la veïna França. Cap a la meitat del metratge la cosa deriva a gran guinyol i perd la força que tenia al començament. El madur actor Albert Dupontel, esta en una forma física extraordinària amb els seus quasi cinquanta anys. Moltes de les escenes perilloses es veu perfectament que no ha necessitat el stunt man de recurs. Dues hores ben entretingudes, buquet de cares totes noves per a mi dins el cinema francès que tant conec.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
hablamos
Nit de tempesta, pluja i humitats, gens planera per fer-te sortir de casa, unes invitacions et fan canviar d’opinió i de cap sota la pluja a veure una recreació d’un personatge, el original mai el vaig anar a veure, tan sols els acudits que escoltava per la radio o per la televisió. La copia es quasi exacte, el contingut també quasi el mateix, llargues pauses, fum de Ducados, acudits vells i acudits nous, un mon surrealista, sense paraulotes, ni grolleries malsonants, humor del passat. Gent de edat mitjana, incondicionals del original desaparegut, ja fa molt temps i que l’enyoren.
son of babylon
Quantes coses es poden aprendre del cinema! La meva universitat oberta i perpetua. Un film que et dona tants moments per pensar el que significa haver nascut a Barcelona o haver-ho fet en un lloc com la més màgica de les terres. Qui es pot escapar de somniar en els paradisos perduts de la antiga Babilònia i els seus jardins encara avui esmentats i les mítiques princeses i odalisques de les mil i una nit que entreguen el seus amors a i la seva bellesa al sultà de Bagdad. Això tot ho tinc al cap, paraules, noms, mites.
La realitat es molt diferent. Guerra, dolor, genocidis, incomprensió i... dins aquell pou de tragèdia infinita, pot sorgir una relació pura i neta, entre un home bo i un nen, sublimació pederàstica i llàgrimes als ulls.