Aquesta directora americana fa cinema a la sueca,
pausat, tranquil, sense musiques innecessàries, plans molt llargs i silencis,
com ens va ensenyar Bergman.
La mirada que te la directora sobre els quatre
personatges de les tres histories mostrades és compassiva i no hi ha ni la mínima
mostra de critica, les coses són com són, sobre tot a Montana.
Els paisatges de Montana mostrats, són d’una desolació
eterna, nomes amb unes poques imatges de l’entorn on es mouen els personatges
fa que tinguis una immensa pena per tots els components d’aquella societat i
aquella terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada