Cap títol mes escaient a l’esgotament que aquest d’avui,
El llac dels cignes, el més famós i celebre dels ballets de totes les èpoques,
no te cap altra rival que li pugui fer ombra, ni de prop ni de lluny, però vist
ja tantes vegades que es fa realment un plom, l’agafes amb il·lusió i al cap de
40 minuts ja comences a mirar el mòbil i a la fi nomes escoltes la meravellosa
musica de Txaikovski com a musica de fons.
Si a sobre la versió que et donen el la del any 1984,
mateixos decorats, ben avorrits per cert, mateix vestuari i mateixa coreografia
, la cosa empitjora.
Aquesta funció com sempre els gran triomfadors son els
30 nois i noies del cos de ball que han d’ajustar tota l’estona la seva saviesa
en buscar la sincronia amb la resta del equip, feina molt difícil i de tindre
errades amb molta facilitat.
Però com els espectadors estem tocats de l’ala, els únics
que reben grans aplaudiments i bravos son els ballarins estrelles, que en
aquest cas són d’una mediocritat soporífera i els pobres xicots i xicotes que
han estat quasi tota l’estona en escena , tan sols uns aplaudiments de passa
volant.
El millor Llac dels cignes que he vist últimament i
que no em cansa gens es el de Matthew
Bourne per la intenció que li ha donat a la magnifica musica del compositor
homosexual rus i que no te res a veure amb les piruetes a vegades ben ridícules
del Senyor Petipa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada